Quan vaig arribar per primera vegada al centre de menors on treballe, farà ara poc més de tres mesos, portava la motxilla plena de metodologies, una programació impecable elaborada amb constància per a unes frustrades oposicions i una fe quasi ingènua en el poder del contingut. Pensava que una bona classe, ben estructurada, podia obrir qualsevol porta. Em vaig equivocar. O, millor dit, vaig fer curt.
El primer dia, mentre explicava amb entusiasme allò que tant m’estimava, vaig notar mirades buides, cossos tensos, silencis massa pesats per a la meua veu. No era desinterés: era cansament, ràbia continguda i, fins i tot, por. Vaig entendre aleshores que abans de demanar-los que escoltaren, havia d’aprendre jo a mirar i a escoltar.
En este centre, les paraules arriben tard si abans no arriba la confiança. Cada alumne porta una història escrita a colps, a absències, a crits i a males experiències. I jo, que havia estat format per a ensenyar llengua, vaig descobrir que el primer alfabet que calia aprendre era el de les emocions: la tristesa disfressada de provocació, la ira com a escut, el silenci com a refugi.
Vaig deixar de començar les classes amb els objectius del dia o amb normes gramaticals que no ens porten enlloc en este moment i vaig començar amb preguntes senzilles com “Com estàs hui?”. Al principi, ningú contestava. Després, algú s’atrevia a dir “malament”. I aquell “malament” valia més que qualsevol resposta correcta. Vaig canviar exercicis dels pronoms per converses i explicacions magistrals per escoltes actives.
Un dia, un xic que mai no feia res em va dir: “Profe, hui no puc”, bé, en realitat em va dir “Hermano, hui no puc”. No vaig insistir. Em vaig asseure al seu costat. Aquell dia no vam fer classe, però vam fer escola. Vaig entendre que educar, allí, no era omplir caps, sinó reconstruir mirades, moltes d’elles trencades.
He aprés que l’educació emocional no és una moda ni un afegit: és la base. Que no es pot ensenyar res a qui està en guerra amb ell mateix. Que, a voltes, el major èxit d’una classe és que algú s’atrevisca a confiar.
Ara sé que no he canviat només la manera de fer classe. M’ha canviat la manera de ser docent i, sobretot, la manera de ser persona. Perquè en este centre, mentre jo intente ensenyar, ells m’ensenyen cada dia que educar és, abans que res, cuidar i estimar.
NOTA:
Aquest article ha sigut redactat, originalment, per Ricardo Ventura Ripollés i editat per el nostre company Salvador Montaner Villalba.
