Només faltaven cinc minuts per a sonar el timbre i encara no havíem començat la classe. Els alumnes de 1r d’ESO estaven més alterats que de costum. L’equip de futbol havia guanyat la lliga local i entre crits, bromes i celebracions, ningú semblava preparat per a una sessió de valors en valencià.
Vaig mirar la pissarra, buida. El PowerPoint que havia preparat sobre «la responsabilitat» semblava, de sobte, totalment fora de lloc.
Vaig respirar. I vaig canviar-ho tot.
🎙️ “Us contaré una història…”
Açò va ser el que vaig dir, deixant a un costat l’ordinador i assegut a la taula, mirant-los a tots.
—Quan jo tenia 14 anys, com vosaltres, vaig trencar una promesa. I això em va ensenyar més sobre responsabilitat que qualsevol llibre o classe…
Els murmuris es van apagar. En menys d’un minut, tenia trenta ulls atents. Els vaig contar com vaig mentir al meu millor amic per poder quedar amb un altre grup, com la veritat va eixir a la llum i com aquella traïció em va deixar sol durant setmanes. Els vaig contar com em vaig sentir, què vaig aprendre i com, anys després, aquell mateix amic i jo ens vam retrobar.
No vaig utilitzar cap fitxa. Ni cap diapositiva. Només una història.
🧠 L’impacte real
Al final de la classe, Clara —una alumna que quasi mai participava— va vindre a parlar-me:
—Profe, jo també vaig fer una cosa així… i crec que encara no he demanat perdó.
Aquell moment valia més que cent exercicis escrits.
L’endemà, tres alumnes em van entregar textos personals parlant de les seues pròpies experiències relacionades amb la responsabilitat, el perdó i les segones oportunitats. Cap d’aquests escrits era obligatori. I tanmateix, allí estaven.
✍️ Què vaig aprendre com a docent
Aquella sessió improvisada em va recordar que:
– Les històries connecten. No són només entreteniment; són ponts emocionals i cognitius.
– El professorat també aprèn. Quan compartim experiències reals, també ens obrim, també creixem.
– L’aula no és un escenari, és un espai viu. La flexibilitat és clau. A vegades, el millor recurs és deixar parlar el cor.
🔁 I ara, ho convertisc en pràctica
Des d’aquell dia, sempre reserve una estona mensual per fer una «sessió de relats»:
💬 Els alumnes poden contar una experiència personal, real o fictícia, sobre el tema del trimestre (amistat, error, canvi, identitat…).
📚 A més, jo també conte una història meua.
🎧 Es genera un espai de confiança i empatia.
🌱 Aprendre des de l’experiència
Aquesta és només una història, però és real. I em va canviar com a docent.
El storytelling docent no és una moda: és una eina potent, humana i profunda per ensenyar des de la veritat, des del relat, des de la vida.
I vosaltres? Quina ha sigut eixa història que vos ha transformat com a docents?